| Nitbiologia.jpeg |
3 |
10/07/2026 |
La Societat Catalana de Biologia celebra l’11a Nit de la Biologia i lliura els Premis SCB 2026 per reconèixer el talent científic i la divulgació |
La vetllada, presentada pel divulgador científic Pere Estupinyà i acompanyada per les interpretacions de la pianista Yoko Suzuki, ha reconegut les contribucions més destacades a les ciències biològiques i ha culminat amb el lliurament del Premi SCB a la trajectòria professional Leandre Cervera al doctor Elías Campo, en reconeixement de la seva trajectòria professional. |
Ahir al vespre, el claustre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va acollir l’11a Nit de la Biologia, durant la qual es van lliurar els Premis de la Societat Catalana de Biologia (SCB) 2026, que reconeixen les contribucions més destacades a les ciències biològiques. La vetllada s’ha consolidat, un any més, com el principal punt de trobada de la comunitat biològica dels territoris de parla catalana.
La presentació de l’acte va anar a càrrec del bioquímic i divulgador científic Pere Estupinyà, recentment guardonat amb el Premi Nacional «Joan Guinovart i Cirera» de Comunicació Científica 2025, i va estar presidit per Teresa Cabré, presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, que va definir la Nit de la Biologia com un «espai de reconeixement imprescindible per a la recerca, la divulgació i la innovació en les ciències de la vida i la salut a Catalunya». També van liderar la trobada Marc Martí-Renom, president de la Societat Catalana de Biologia; l’Honorable Senyora Núria Montserrat, consellera de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya, i el doctor Antoni Plasència, director general de Recerca i Innovació en Salut de la Generalitat de Catalunya.
Els Premis SCB reconeixen anualment les aportacions més destacades en l’àmbit de les ciències biològiques, des dels primers treballs de recerca dels estudiants fins a trajectòries científiques de referència internacional, amb l’objectiu de promoure l’excel·lència científica, la recerca i la divulgació.
En aquesta edició, la Nit de la Biologia ha volgut commemorar els vint-i-cinc anys de la publicació de la primera seqüència del genoma humà, una fita que va transformar la recerca biomèdica i la nostra manera d’entendre la vida. Aquest aniversari va servir de fil conductor d’una vetllada dedicada a reconèixer les persones que, amb la seva recerca, la seva capacitat divulgadora i el seu compromís, continuen ampliant les fronteres del coneixement biològic.
Els premiats de l’edició 2026
L’únic guardó anunciat prèviament havia estat el Premi SCB a la trajectòria professional Leandre Cervera, concedit enguany al doctor Elías Campo, investigador distingit de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), catedràtic emèrit d’anatomia patològica de la Universitat de Barcelona i consultor sènior emèrit de l’Hospital Clínic de Barcelona. Referent internacional en hematopatologia, la seva recerca ha contribuït decisivament a millorar el coneixement de les neoplàsies limfoides i de la leucèmia limfàtica crònica, amb un impacte directe en el diagnòstic i el tractament d’aquestes malalties.
El Premi SCB a l’Article Científic ha estat atorgat a Antoni Beltran Marqués pel treball Site-saturation mutagenesis of 500 human protein domains, una recerca que amplia el coneixement sobre la funció de les proteïnes humanes i les seves variants.
El Premi Mercè Durfort al Millor Treball de Fi de Grau en Ciències Biològiques ha distingit Pau Bardi Puigdefàbregas pel treball Stable isotope insights into the habitat use of two benthic invertebrates along Antarctic glacier-influenced fjords. El jurat també ha concedit dos accèssits a Berta Llauradó Moyano, pel treball Anàlisi de mostres d’artròpodes mitjançant les tècniques de metabarcoding i ADN ambiental, i a Carlos Sánchez Fillot, pel treball Exploration of NBL2 Locus Expression in Neuroblastoma: A Multi-Cohort Tumor Transcriptome Analysis.
El Premi SCB al Treball de Recerca de Batxillerat ha estat per a Mònica Martínez González, de l’Institut Cap Norfeu de Roses, pel treball Impacte dels microplàstics en Paracentrotus lividus. Un estudi de les platges i les garotes de Roses, una recerca centrada en els efectes dels microplàstics sobre els ecosistemes marins.
Pel que fa al Premi SCB a la Divulgació, el jurat ha reconegut el projecte de divulgació científica 4 raons per estar enfadada, de Bata i Bota (Laia Díez i Paula Costa), per la seva capacitat d’apropar les ciències biològiques a la societat amb un llenguatge rigorós, creatiu i accessible.
La vetllada també ha comptat amb les interpretacions de la pianista internacional Yoko Suzuki, que ha acompanyat l’acte amb diverses composicions originals del projecte Inspirada per la natura, una proposta artística creada a partir de les imatges premiades del prestigiós concurs internacional de fotografia de natura Montphoto. Un dels moments més emotius de la nit ha estat l’estrena de Nano World, una peça composta especialment per a homenatjar la trajectòria del doctor Elías Campo. En acabar la interpretació, la pianista li ha fet entrega de la primera pàgina de la partitura com a record d’aquest homenatge.
La pianista Yoko Suzuki, a la Nit de la Biologia 2026.
Més enllà del lliurament dels guardons, la Nit de la Biologia s’ha consolidat com un espai de trobada entre investigadors, estudiants, professionals de les ciències de la vida i la societat, que valora el paper de la biologia davant dels grans reptes del nostre temps.
La Societat Catalana de Biologia referma així el seu compromís amb el reconeixement del talent científic, la promoció de les vocacions investigadores i la divulgació del coneixement biològic, i consolida la Nit de la Biologia com una cita imprescindible per a la comunitat científica. |
24312 |
| Joan-Vinas-Salas.jpg |
3 |
16/06/2026 |
Mor Joan Viñas i Salas, exrector de la Universitat de Lleida i catedràtic de cirurgia |
El membre de la Secció de Ciències Biològiques ha traspassat als setanta-cinc anys, després d’una llarga malaltia. |
Joan Viñas i Salas (Mataró, 1950) ha traspassat avui, 16 de juny, als setanta-cinc anys. Viñas es va llicenciar i doctorar en medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona. L’any 1986 va aconseguir la plaça de professor titular de l’Àrea de Cirurgia a la Universitat de Lleida (UdL), on va assolir la categoria de catedràtic el 1999. Les seves línies de recerca incidien especialment en la carcinogènesi del còlon i la bioètica.
Va dedicar la seva trajectòria a la formació i al progrés en el camp de la cirurgia; a l’organització d’una àmplia activitat sanitària assistencial i docent, i a la projecció nacional i internacional en diversos camps, principalment en els àmbits de la bioètica i l’ensenyament. A la UdL era conegut com «l’home dels consensos», tal com han explicat persones que van treballar amb ell.
També va presidir l’Institut Català de la Salut entre el 2012 i el 2013, així com la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya entre els anys 2013 i 2017, i va ser vicepresident primer de la Xarxa Vives d’Universitats.
Va ingressar com a membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC el 2010. Les seves publicacions a l’IEC i les referències a la seva persona es poden consultar a l’IEC Obert.
En reconeixement de la trajectòria professional que va desenvolupar, Viñas va ser distingit amb la Insígnia d’Or del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (2017); amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2018), i amb la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats (2020). |
24293 |
| gcat.jpg |
3 |
17/03/2026 |
GCAT: El mapa genètic de Catalunya per a predir el futur de la nostra salut |
El projecte GCAT|Genomes for Life investiga com la combinació entre gens, hàbits i entorn pot permetre predir malalties abans que apareguin i obrir el camí cap a una medicina preventiva més personalitzada. |
La medicina del futur potser no començarà al consultori, sinó en una gran base de dades que connecta gens, hàbits i medi ambient. Aquesta és la idea que defensa el projecte GCAT|Genomes for Life. Estudi Prospectiu dels Genomes de Catalunya, una iniciativa científica que des de fa més d’una dècada estudia el mapa genètic de la població catalana per a anticipar malalties i avançar cap a una medicina més preventiva. Durant la quarta conferència de la Societat Catalana de Biologia, el doctor Rafael de Cid, responsable del projecte, va exposar com aquest programa s’ha convertit en una infraestructura clau per a entendre com interactuen la biologia i l’estil de vida en la salut de les persones.
El projecte GCAT es basa en l’anàlisi d’una cohort de 20.000 voluntaris d’arreu de Catalunya. La selecció inclou persones de contextos urbans i rurals amb l’objectiu de reflectir la diversitat real de la població. A partir d’aquest conjunt de dades, els investigadors busquen respondre a una pregunta essencial: com influeixen les diferències genètiques individuals en el risc de patir malalties? A diferència de la genètica clàssica, que se centrava sobretot en malalties rares provocades per un sol gen defectuós, el GCAT posa el focus en les malalties comunes, com les cardiovasculars o la diabetis. Aquestes patologies no depenen d’un únic factor genètic, sinó de moltes variants petites del genoma, anomenades snips, que combinades poden augmentar o reduir el risc de malaltia.
Per a analitzar aquestes variants, els investigadors utilitzen representacions visuals conegudes com a «mapes Manhattan», que permeten identificar les zones del genoma associades a un risc més elevat. En aquests gràfics, les regions amb més pes apareixen com si fossin gratacels dins d’una silueta urbana genètica. Segons De Cid, aquesta tecnologia ja permet classificar pacients segons la probabilitat de patir determinades malalties abans que apareguin els primers símptomes. En el cas d’un ictus, per exemple, conèixer aquest risc pot facilitar una vigilància mèdica més estreta i tractaments preventius adaptats a cada persona.
Tot i això, la genètica només explica una part del risc. Segons els investigadors, en la majoria dels casos el component genètic representa aproximadament un 10 % del risc total de patir una malaltia. La resta depèn del que s’anomena exposoma i ecosistema. L’exposoma inclou tots els factors relacionats amb els hàbits i l’estil de vida: la dieta, l’activitat física, el son, la feina o les relacions socials, com es detalla a l’informe Descobrint l’exposoma: explorant les influències ambientals sobre la salut. Noves eines de recerca per a fer visible allò invisible, publicat per la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC. L’ecosistema, en canvi, fa referència a l’entorn en què vivim: la qualitat de l’aire, la temperatura, la presència d’espais verds o fins i tot la contaminació lumínica. Aquests factors influeixen en la salut a través de mecanismes d’epigenètica, que modifiquen l’expressió dels gens sense alterar la seqüència de l’ADN.
Això significa que el genoma no és una estructura rígida i immutable, sinó un sistema dinàmic que respon a les condicions de vida. Factors com l’alimentació, els horaris dels àpats o els períodes de dejuni poden influir en processos biològics com els ritmes circadiaris o la regulació hormonal, i, fins i tot, modular l’impacte d’algunes variants genètiques associades a malalties. Així, una alta adherència a la dieta mediterrània pot contribuir a reduir el risc cardiovascular en persones amb predisposició genètica. De la mateixa manera, l’entorn també hi té un paper rellevant: els nivells elevats de contaminació atmosfèrica poden debilitar la resposta del sistema immunitari i reduir l’eficàcia de les vacunes. Aquesta perspectiva s’emmarca en el concepte de One Health o salut planetària, que entén la salut humana com el resultat de la interacció constant entre la biologia, els hàbits i els ecosistemes. En aquest context, alguns comportaments poden tenir conseqüències diferents segons la configuració genètica de cada persona; per exemple, el tabac és perjudicial per a tothom, però pot resultar especialment nociu per a individus amb determinades variants que els fan més vulnerables als seus efectes. Conèixer aquestes diferències permetria avançar cap a estratègies de prevenció més personalitzades.
La utilitat del GCAT també es va fer evident durant la pandèmia de la COVID-19. Gràcies a la infraestructura ja existent, els investigadors van poder crear ràpidament una cohort específica de 2.000 persones per a estudiar l’impacte del virus. Aquesta recerca ha contribuït a identificar alguns dels mecanismes associats a la covid persistent, una condició que pot provocar símptomes durant mesos després de la infecció inicial. Entre els resultats més destacats hi ha la detecció de biomarcadors relacionats amb problemes en la salut dels vasos sanguinis, que podrien dificultar l’eliminació del virus, i proteïnes musculars associades amb la fatiga crònica.
L’estudi també ha revelat diferències importants segons el gènere. Tot i que els homes tendeixen a patir formes més greus de la covid aguda, la covid persistent afecta principalment les dones. Dins d’aquest grup, els investigadors han identificat un factor de risc especialment rellevant: l’estat postmenopàusic. Les dones en aquesta etapa presenten una incidència més elevada de símptomes persistents, fet que defineix un subgrup de risc important per a la salut pública.
En conjunt, el projecte GCAT proposa una nova manera d’entendre la medicina. Predir la malaltia no depèn només de llegir el genoma, sinó d’integrar tres capes d’informació: la genètica, els hàbits i l’entorn. Aquest diàleg constant entre biologia i context vital és, segons els investigadors, la clau per a anticipar riscos i dissenyar estratègies de prevenció més eficaces. En paraules del doctor De Cid, el futur de la medicina demana precisament entendre aquesta conversa permanent entre el nostre cos i el món que ens envolta. |
24243 |
| _P3A8299.jpg |
3 |
09/03/2026 |
Vint-i-cinc anys del genoma humà: de la fita històrica a la revolució de la medicina personalitzada |
Vint-i-cinc anys després de la seqüenciació del genoma humà, el «mapa de la vida» ja transforma la medicina, impulsa la millora genètica dels cultius i ofereix noves eines per a afrontar el repte del canvi climàtic. |
L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) es va convertir la setmana passada en punt de trobada de la comunitat científica amb motiu de la commemoració dels vint-i-cinc anys de la publicació de la seqüència del genoma humà. L’acte, que inaugura el «tema de l’any» de la Secció de Ciències Biològiques, ha reunit alguns dels principals referents de la genòmica del país per a reflexionar sobre com aquell primer «mapa de la vida» ha transformat la recerca, la medicina i també la manera com la societat entén la biologia.
La jornada s’ha obert amb la intervenció del genetista Roderic Guigó, que ha recordat l’impacte global que va tenir la publicació simultània dels primers esborranys del genoma a les revistes Nature i Science l’any 2001. Guigó ha recuperat una de les frases més citades d’aquell moment, pronunciada pel president dels Estats Units, Bill Clinton, que va comparar el descobriment amb les grans exploracions geogràfiques: «Sens dubte, aquest és el mapa més important i més meravellós que mai ha produït la humanitat». Aquella fita, ha recordat el científic, es va presentar com una revolució immediata per a la medicina, fins al punt que alguns pronòstics auguraven que paraules com «càncer» acabarien sent només noms de constel·lacions per a les generacions futures. Amb la perspectiva del temps, però, Guigó ha reivindicat una visió més matisada del progrés científic. «La ciència avança amb debat, discrepància i crítica», ha subratllat, recordant que el Projecte Genoma Humà també va ser acusat en el seu moment de ser un «malbaratament de recursos».
Aquest equilibri entre expectatives i realitat ha travessat bona part de la taula rodona posterior, moderada per Pere Puigdomènech. El director del Centre de Regulació Genòmica (CRG), Luis Serrano, ha posat en qüestió un dels mites més estesos sobre el genoma: que el nombre de gens determina la complexitat d’un organisme. De fet, ha explicat que hi ha espècies aparentment simples —com algunes cebes o amebes— amb genomes més grans que el dels humans. El repte real, segons Serrano, és entendre com es regulen aquests gens i quin paper té el que durant anys es va anomenar «ADN escombraries», regions del genoma que avui se sap que tenen un paper clau en el control de l’expressió gènica.
També s’ha posat l’accent en l’impacte econòmic i tecnològic del projecte. Ivo Gut, director del Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica (CNAG), ha recordat que la inversió inicial ha generat un retorn extraordinari: per cada dòlar invertit en el Projecte Genoma Humà, l’any 2010 ja se n’havien recuperat 141 en forma d’innovació, indústria i coneixement. Però, el canvi més visible ha estat tecnològic: si seqüenciar un genoma costava milions de dòlars a principis de segle, avui el procés es pot fer per aproximadament 80 dòlars, un abaratiment que ha obert la porta a aplicacions massives en recerca i medicina.
La dimensió més humana de la genòmica ha arribat amb la intervenció d’Elias Campo, de l’IDIBAPS, que ha explicat com aquests avenços ja tenen conseqüències directes en la pràctica clínica. En el cas de certes leucèmies, l’anàlisi de mostres conservades durant dècades ha permès identificar mutacions que avui guien tractaments dirigits per a milers de pacients. A Catalunya, ha explicat, aquestes estratègies ja beneficien més de 10.000 persones cada any. Una de les revelacions més impactant és que el procés que condueix a una leucèmia pot començar molt abans que apareguin els símptomes: «Hem descobert que la leucèmia d’un pacient de setanta anys pot haver començat quan en tenia deu», ha afirmat, una constatació que obre noves perspectives per a la detecció i la prevenció precoç.
La genòmica no només està transformant la medicina humana. Maria Lois, investigadora del Centre de Recerca en Agrigenòmica (CRAG), ha recordat que l’agricultura també afronta reptes urgents, especialment en el context del canvi climàtic. La domesticació de plantes al llarg de mil·lennis ha reduït la seva diversitat genètica, fent-les més vulnerables a sequeres, plagues o temperatures extremes. La seqüenciació de genomes vegetals permet ara recuperar característiques de resistència presents en parents silvestres i incorporar-les a noves varietats agrícoles capaces d’adaptar-se a les condicions futures.
La jornada s’ha tancat amb una mirada cap al futur. Maria Teresa Sanchis Estruch, directora general de Recerca del Departament de Recerca i Universitats, ha apuntat que el segle XXI serà probablement el segle de la biologia combinada amb la intel·ligència artificial, una aliança que promet accelerar encara més la interpretació de les enormes quantitats de dades genòmiques que es generen. No obstant això, el debat final també ha posat sobre la taula qüestions ètiques inevitables: la protecció de les dades genètiques, l’accés equitatiu als tractaments personalitzats i el risc que aquests avenços ampliïn desigualtats socials si no es gestionen amb responsabilitat.
Vint-i-cinc anys després de la primera seqüència del genoma humà, la sensació compartida a l’IEC és que aquell projecte no va ser tant el final d’una exploració com l’inici d’una nova era. Si aleshores la humanitat va aprendre a llegir les lletres del seu propi llibre de la vida, el repte actual és entendre’n la gramàtica —i fer-ho servir per a escriure un futur més saludable i sostenible. |
24232 |
| _F4A4917.jpg |
3 |
09/03/2026 |
L’empremta humana a examen: de la fragilitat dels sòls a la mutació de les llengües |
En la segona sessió de l’informe transversal de l’IEC, experts de disciplines diverses han traçat un diagnòstic contundent: la humanitat és alhora arquitecta i víctima d’una metamorfosi global que ha transformat llengües, rius, sòls i sistemes socials fins a fer impossible qualsevol retorn a l’estat original. |
A la Sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans, la segona sessió de l’informe transversal d’enguany ha desplegat una mirada coral sobre una mateixa evidència: la petjada humana no és una anècdota en la història dels sistemes naturals i culturals, sinó la seva força modeladora. Sota el títol Canvis produïts per l’acció humana al llarg de la història en diferents sistemes, la jornada ha reunit especialistes de camps diversos per examinar casos de resiliència, adaptació, irreversibilitat i col·lapse, amb un propòsit clar: entendre el passat per anticipar millor els futurs esdeveniments pertorbadors.
Moderada per Miquel Molist, la sessió ha transitat amb naturalitat de la filologia a l’edafologia, de la geografia a la història social i de la medicina a la reflexió crítica sobre el present. El resultat ha estat una narració compartida sobre com les societats transformen —i sovint tensionen fins al límit— els equilibris que les sustenten.
Brauli Montoya ha obert el focus amb una idea suggeridora: les llengües no canvien soles, sinó que ho fan al ritme de les xarxes socials que les sostenen. Quan els lligams comunitaris són densos i estables, la tendència és conservadora; quan són més oberts i permeables, el canvi s’accelera. Així, el català al País Valencià ha estat històricament més exposat a transformacions per la intensitat dels contactes amb altres llengües, mentre que en territoris amb xarxes més compactes s’han preservat formes que en altres indrets han desaparegut. La llengua, lluny de ser un sistema immutable, es revela com un organisme sensible als corrents socials, econòmics i polítics que la travessen.
Del pla simbòlic s’ha passat al terreny físic amb Rosa M. Poch, que ha recordat que l’agricultura és, per definició, una alteració profunda dels ecosistemes: reduïm biodiversitat per garantir producció. Tanmateix, la història ofereix exemples d’intervencions capaces de generar fertilitat allà on semblava impossible, com els sòls enriquits del nord d’Europa o certes pràctiques ancestrals amazòniques. La mateixa mà que construeix terrasses per frenar l’erosió i retenir aigua és, però, la que avui les destrueix en nom de la mecanització, accelerant processos irreversibles de degradació. El sòl, pacient però finit, esdevé així un termòmetre de la nostra relació amb el medi.
En paral·lel, Francesca Segura ha descrit els rius com a sistemes vius, sotmesos a «rampes» i «polsos» de canvi que alteren l’equilibri entre cabal i sediments. Les intervencions directes —extraccions d’àrids, embassaments— i les indirectes —urbanització, transformacions en l’ús del sòl— han modificat profundament la seva dinàmica. Ja no té sentit, ha advertit, parlar de «restauració» en el sentit estricte de retorn a un estat original sovint irrecuperable. El repte és la «rehabilitació»: gestionar rius metamorfosats perquè continuïn complint la seva funció ecològica i social dins les noves condicions imposades.
La dimensió històrica de les crisis ha emergit amb la intervenció de Pere Benito, que ha capgirat la idea de la fam com a simple desastre natural. A l’edat mitjana, ha explicat, la fam sovint era conseqüència de dinàmiques de mercat: l’escassetat no sempre significava absència de gra, sinó impossibilitat d’accedir-hi. Les societats urbanes desplegaven mecanismes de control de preus i d’intervenció per a esmorteir l’impacte, mostrant que la resiliència també és una construcció política.
Josep Lluís Barona ha ampliat aquesta mirada sistèmica a l’àmbit de la salut. Les epidèmies, ha defensat, no són episodis aïllats, sinó manifestacions d’un desequilibri entre comunitat i medi. La globalització, amb la seva capacitat de connectar territoris a una velocitat inèdita, actua com a accelerador de contagis i desestructura sistemes tradicionals de protecció. La malaltia esdevé, així, un indicador de les tensions d’un món interdependent.
El debat final ha introduït un matís incòmode, però necessari: el concepte mateix de resiliència. Alguns ponents han advertit que, en el discurs contemporani, el terme —nascut en l’àmbit de la física dels materials— ha estat utilitzat per a desplaçar la responsabilitat de les crisis cap als individus, diluint el paper de les institucions. En un context de pressió demogràfica, acceleració tecnològica i intervenció massiva sobre la natura, la crida a «ser resilients» pot esdevenir una coartada si no va acompanyada de transformacions estructurals.
La sessió ha conclòs amb una constatació compartida: des de les paraules que pronunciem fins als rius que travessen el territori, tot forma part d’una metamorfosi contínua en què l’ésser humà és alhora agent i vulnerable. La història no ofereix receptes infal·libles, però sí precedents valuosos per a formular models predictius i planificar respostes més eficaces. Adaptar-se no és una opció retòrica, sinó una condició de supervivència en un món que nosaltres mateixos hem après —i encara estem aprenent— a transformar. |
24233 |
